PALMA: ELS CARRERETS SINUOSOS DURANT EL SEGLE XX: 2010

dijous, 24 de juny del 2010

Plànol Itinerari Palma, els carrerets sinuosos

©Text i fotos: Àngel Gené i Ramis; suport informàtic: Martí Gené i Ramis

19-Magatzems l’Àguila i Can Forteza Rei: la modernitat del segle XX

©Text i fotos: Àngel Gené i Ramis; suport informàtic: Martí Gené i Ramis

La primera obra, construïda el 1908 per l’arquitecte Gaspar Bennàzar, és plenament modernista, en són testimoni les tres primeres plantes amb suports de ferro vist i una gran superfície de vidres, també la utilització de la ceràmica i l’ornamentació vegetal dels brandolats de ferro i dels dos extrems del darrer pis (que recorden la del Pont del tren). Tanmateix sembla que Bennàzar no es trobà mai còmode de tot amb les ornamentacions vegetals i l’edifici en gran part, sembla que participa d’una geometrització més pròpia de la “Secesion” vienesa, així que podem veure com l’arc decoratiu del remat de la façana sembla inspirat en el metro de Viena d’Oto Wagner.
La segona obra, feta per l’argenter Lluís Forteza Rei a principis del XX, mostra la influència de Gaudí (“trencadís” de ceràmica) i es decanta francament per l’ornamentalisme vegetal i fantasiós (ceràmica de reflexs metàl·lics i decoració escultòrica en pedra). Tanmateix sembla que es tracta d’un modernisme superficial de façana, encara que elements com l’entrada, l’arc parabòlic, la tribuna cantonera i l’inici de l’escala van més enllà de l’epidermis.

-Autor de Can Forteza Rei: l’argenter Lluís Forteza Rei

-Època i estil: inicis del s.XX, Modernisme

-Anàlis formal (descripció)

Façana que mostra la influència de Gaudí (“trencadís” de ceràmica de la Roqueta) i es decanta francament per l’ornamentalisme vegetal i éssers fantasiosos (ceràmica de reflexs metàl·lics de la Roqueta i decoració escultòrica en pedra).

Sembla que es tracta d’un modernisme superficial de façana, encara que elements com l’entrada, l’arc parabòlic, la tribuna cantonera i l’inici de l’escala van més enllà de l’epidermis.

-Autor dels Magatzems “L’Àguila”: Gaspar Bennàzar

-Època i estil: 1908, Modernisme

-Anàlisi formal (descripció)

Suports de ferro vist als tres primers pisos amb una gran superfície de vidres.

Utilització de ceràmica ornamental (de la Roqueta).

Arrambadors de ferro d’inspiració vegetal estilitzada.

Ornamentacions vegetals Art Nouveau als dos extrems del darrer pis (que recorden les del Pont del tren).

-Comentari:

Tanmateix sembla que Bennàzar no es trobà mai còmode de tot amb les ornamentacions vegetals i l’edifici en gran part, sembla que participa d’una geometrització més pròpia de la “Secesion” vienesa, així que podem veure com l’arc decoratiu del remat de la façana sembla inspirat en el metro de Viena d’Oto Wagner.

18-El Teatre Principal: a l’espera de les innovacions del segle XX

©Text i fotos: Àngel Gené i Ramis; suport informàtic: Martí Gené i Ramis

Construït el 1858 per A. Sureda, la forma actual del frontó sembla que és obra de J. Guasp de 1895. El teatre ens mostra el carrer sense sortida on havia arribat l’arquitectura historicista del segle XIX, cul de sac que s’obrirà a la fi, com hem vist, amb les posteriors aportacions del Modernisme. La façana no té res a veure amb l’interior, es correspon a un dels seus laterals, incoherència que comporta una altra raresa: l’ingrès és a un dels costats, no al cos central. Sembla que s’utilitzà ferro per a l’estructura però tapat, desfressat amb esment. Malgrat tot l’interior té un gran encant, es tracta de la tipologia de teatre de ferradura europeu de l’època (molt diferent a la planta rectangular de la precedent “Casa de les Comèdies”), planta corbada semblant a la de “la Fenice” de Venècia o la del Liceu de Barcelona.

-Autor: Antoni Sureda (teatre), Joan Guasp (frontó)

-Època i estil: 1858 (teatre), 1895 (frontó). Historicisme

-Anàlisi formal (descripció)

Façana clacissista (odres toscà, jònic i corinti superposats), que no té res a veure amb l’interior; la incoherència en comporta una altra: l’ingrès és a un dels seus costats, no al cos central sota el frontó.

L’interior té un gran encant, es tracta de la tipologia de teatre de ferradura europeu de l’època (com “La Fenice” de Venècia o el Liceu de Barcelona)

-Comentari:

Sembla que s’utilitzà ferro per a l’estructura però tapat, desfressat amb esment (incoherència pròpia dels historicismes del XIX a la qual donà resposta el Modernisme).

17-Anglada Camarassa (Barcelona 1871-Pollença 1959), l’escola de Pollença i Dionís Bennàssar (Mallorca 1905-1967): la pintura del segle XX a Mallorca

©Text i fotos: Àngel Gené i Ramis; suport informàtic: Martí Gené i Ramis

(pintorescatalanes.blogspot.com)

Hermenegild Anglada Camarassa és un pintor de sòlid prestigi i reconeixement internacional, situat en el trànsit del Modernisme al Noucentisme, del primer moviment podem observar en moltes d’obres seves trets simbolistes com: colors plans, arbitraris, simplificacions, atracció per assumptes morbosos, expressió de l’estat d’ànim i del món interior; trets impressionistes com: la pinzellada solta, la utilització de colors purs i la relativització de la importància de la perspectiva i del clarobscur; la utilització del prototipus de dona perversa. Del Nocentisme certa contenció i austeritat en els grans trets de les composicions, certa geometrització i interès per definir les formes essencials. El pintor es formà a Barcelona i des de 1897 a París on estigué en contacte amb la modernitat postimpressionista del moment. Allà sembla que influí un jove Picasso impactat pel seu tractament morbós i esquemàtic de la figura femenina (que gairebé copià el prototipus femení pervers d’Anglada en alguna obra). Del postimpressionisme la seva pintura derivarà cap a un preciosisme decorativista ric de colors, interessat pel tema folklòric. Pintura que abandonarà els anys vint per dedicar-se, a Mallorca, (ja hi vivia des de la Primera Guerra Mundial) a un paisatge suau, matisat, preciosista i decorativista. Partí el 1936 de Mallorca i no hi tornà definitivament fins 1948. El 1967 es crea la seva casa museu del port de Pollença, les obres de la qual es traslladen al Centre Cultural de La Caixa de Ciutat el 1988.

(quaderns.balearweb.net_violinscançódelesaguiles_1944)

La influència d’Anglada fou bàsica en la formació d’una sèrie de pintors, alumnes seus de París que el seguiren a Mallorca, com Tito Cittadini que influí en la formació del pintor mallorquí Dionís Bennàssar, tots ells pertanyents a l’anomenada “Escola de Pollença”. Bennàssar també contactà amb Russinyol, Mir (pintors de la “Colla del safrà”, per l’ús de colors groguencs molt intensos) i Sorolla. La seva primera etapa (1926-40) és més acadèmica i costumista, la segona (1940-50) manifesta el vessant modernista d’Anglada, la tercera (1950-67) és més personal. Tot plegat ens parla de l’important moviment de pintors de tot el món que venien a Mallorca cercant els seus paisatges, que influïren en l’afluència d’intel·lectuals i turistes a l’illa, que hi fomentaren la modernitat, que estimularen l’aparició d’importants pintors locals, com el mateix Bennàssar o l’incomparable Antoni Gelabert. Aquest ambient bohemi d’intel·lectuals i artistes estrangers fou retratat molt habilment per Llorenç Villalonga.

(www.museudionisbennassar.com_plçadepollença_1933)

Hermenegild Anglada Camarassa (1871-1959) és un pintor de sòlid prestigi i reconeixement internacional, es formà a Barcelona i des de 1897 a París on estigué en contacte amb la modernitat postimpressionista del moment, situat en el trànsit de la pintura Modernista (elements simbolistes i impressionistes) a la Noucentista.

-Trets simbolistes. colors plans, arbitraris, simplificacions, atracció per assumptes morbosos, expressió de l’estat d’ànim i del món interior, utilització del prototipus de dona perversa.

-Trets impressionistes: pinzellada solta, utilització de colors purs, relativització de la perspectiva i del clarobscur.

-Trets noucentistes: certa contenció i austeritat en els grans trets de les composicions, certa geometrització i interès per definir les formes essencials.

(www.revistadearte.com_la-gata-rosa_1908)

S’instal·là a Mallorca devers 1914, partí el 1936 i no tornà definitivament fins 1948. El 1967 es crea la seva casa museu del port de Pollença, les obres de la qual es traslladen al Centre Cultural de La Caixa de Ciutat el 1988.

La influència d’Anglada fou bàsica en la formació d’una sèrie de pintors, alumnes seus de París que el seguiren a Mallorca, com Tito Cittadini que influí en la formació del pintor mallorquí Dionís Bennàssar, tots ells pertanyents a l’anomenada “Escola de Pollença”. Bennàssar també contactà amb Russinyol, Mir (pintors de la “Colla del safrà”, per l’ús de colors groguencs molt intensos) i Sorolla. La seva primera etapa (1926-40) és més acadèmica i costumista, la segona (1940-50) manifesta el vessant modernista d’Anglada, la tercera (1950-67) és més personal.

Tot plegat ens parla de l’important moviment de pintors de tot el món que venien a Mallorca cercant els seus paisatges, que influïren en l’afluència d’intel·lectuals i turistes a l’illa, que hi fomentaren la modernitat, que estimularen l’aparició d’importants pintors locals, com el mateix Bennàssar o l’incomparable Antoni Gelabert. Aquest ambient bohemi d’intel·lectuals i artistes estrangers fou retratat molt habilment per Llorenç Villalonga.

(www.epdlp.com/cuadro.php?id=26)

(www.liceus.com_sibilla_1913)

(www.esbaluard.org_pideformentor_1922)

( www.epdlp.com/cuadro.php?id=8)

16-El Gran Hotel: el primer any del segle XX

©Text i fotos: Àngel Gené i Ramis; suport informàtic: Martí Gené i Ramis

La seva construcció (1901-1903), obra de l’arquitecte català Lluís Domènech i Montaner, s’ha d’encabir en un moment històric concret de “progrés” (1901):
esbucament de les murades, aprovació i inici de l’eixample, afluència incipient de turisme de qualitat (el 1905 es fundarà el “Foment del turisme”, el 1845 Cortada ja havia augurat el potencial turístic de Mallorca), industrialització moderada (a partir dels 1880, fàbriques de sabates, teixits, fundicions, ceràmica -La Roqueta el 1887-, etc), contactes culturals amb Catalunya i València. Es tracta de la primera obra modernista plena a Mallorca (Gaudí no inicià els seus treballs a la Seu fins el 1904). Alguns autors han qüestionat si l’obra de Domènech es pot considerar plenament Art Nouveau, ja que no s’acaben de superar els patrons de l’historicisme i no hi ha un nou llenguatge arquitectònic (si Can Casasayes mostra innovadores formes parabòliques, el gran hotel tradicionals arcs carpanells i de mig punt; si aquella obra es remata amb formes orgàniques, aquesta amb un frontó quasi clacissista; si una tenia una façana plena d’ondulacions innovadores, aquesta té als pisos centrals una planitud de reminiscències medievals). Tanmateix és inqüestionable que és una obra Modernista per la utilització dels nous materials vists, per la llibertat en el disseny dels buids de la planta baixa, per la utilització d’elements estructurals com a decoració, per la intensa utilització de ceràmica al darrer pis (de reflexs metàl·lics, de “la Roqueta”), per l’esment posat en l’interiorisme i pel decorativisme general del frontis.

-Autor: Lluís Domenech i Montaner

-Època i estil: 1901-1903, Modernisme

-Context històric:

-Incipient turisme (de qualitat)

-Concentració de capital (des de la dècada de 1880)

-Industrialització moderada (fundació de la fàbrica de ceràmica “La Roqueta”, 1887)

-Contactes culturals amb Catalunya i València (com l’interès comú, d’acord amb els principis de les “Arts and Crafts”, per la revitalització de les tècniques de la ceràmica medievals, especialment dels reflexs metàl·lics)

-Anàlisi formal (descripció):

la façana ens mostra que ens trobam amb un modernisme (primera obra modernista plena de Mallorca) on predomina l’element “revival” sobre l’“Art Nouveau”, si comparam amb Can Cassasayas tenim:

-Allà innovadores rebranques parabòliques, aquí arcs carpanells i de mig punt tradicionals

-Allà ornamentacions orgàniques innovadores a la part superior, aquí un frontó d’inspiració historicista

-Allà una dinàmica façana ondulant, aquí una façana plana de reminiscències medievals

Tanmateix és inqüestionable que és una obra Modernista per:

-Utilització dels nous materials vists

-Llibertat en el disseny dels buids de la planta baixa

-Utilització d’elements estructurals com a decoració

-Ús de ceràmica al darrer pis (de reflexs metàl·lics, de “la Roqueta”, relacionat amb la valoració que en feia el moviment de les “Arts and Crafts”)

-L’esment posat en l’interiorisme

-El decorativisme general del frontis unint indústria (ferros vists) amb artesania (ceràmica, pedra esculturada, ferros forjats).

15-Casa Ques: l'arquitectura racionalista

©Text i fotos: Àngel Gené i Ramis; suport informàtic: Martí Gené i Ramis

A principis de la dècada de 1930 es comencen a notar a Mallorca les influències de l'arquitectura lligada a la modernitat, l'arquitectura racionalista. Així es construïren diversos edificis com aquest de la casa Ques. Les idees sobre l'arquitectura racionalista ja es comencen a introduir a Mallorca l'any 1928 amb uns articles publicats per l'escriptor Llorenç Villalonga i l'estudiant d'arquitectura Francesc Casas al diari El Dia. S'hi exposaven les principals idees de Le Corbusier, idees que són a la base de l'arquitectura racionalista. Casas i altres arquitectes mallorquins es formaren a Barcelona on conegueren les activitats del grup racionalista català, molt actiu. Així que en certa manera el que passà amb l'arquitectura racionalista és anàleg al que passà amb l'arquitectura modernista: es desenvolupa a partir de les influències de Barcelona, D'això ens en parla el fet que, a més del que hem parlat anteriorment, treballassin a l'illa diversos arquitectes racionalistes del Principat, com Monravà, Casas Lamolla o Mestres. Les obres racionalistes mallorquines foren moltes i d'un nivell més que apreciable, de la qual cosa ens en parla aquesta magnífica façana de la casa Ques.

L'edifici és obra de l'arquitecte Enric Juncosa, de l'any 1932. A la façana hi predominen les horitzontals, horitzontals que també regeixen als buits definits per les finestres, que segueixen així les tendències preconitzades per Le Corbusier i l'arquitectura racionalista. Sens dubte això és possible gràcies a una estructura sustentant de formigó que deixa lliure la façana de la seva funció sustentant, de manera que s'hi pot fer qualsevol tipus d'obertura. Així la llum entra més lliurement a l'interior de l'edifici. Unes parelles de columnes al penúltim pis ens il·lustren sobre aquesta innovació estructural del formigó sustentant. Sobre la gran horitzontal del voladís tenim dues volades semicirculars que aporten un aire francament modern a l'àtic amb què es remata l'edifici.

Tanmateix aquest edifici ens mostra encara un racionalisme titubejant, limitat per diverses coses com: ús de parets mestres a l'interior, excessiva fondària edificatòria, façana posterior amb obertures que no coincideixen amb la planta,... Pot ser els titubejos esmentats s'haurien resolt més endavant en altres obres, però la Guerra Civil (1936-1939) estroncà aquests assajos de l'arquitectura mallorquina per inscriure's en el moviment modern.

Les idees sobre l'arquitectura racionalista es començaren a introduir a Mallorca amb uns articles publicats per Llorenç Villalonga i Francesc Casas el 1928. L'arquitectura racionalista es començarà a desenvolupar, sota la influència del Principat, en la dècada de 1930, amb nombroses obres i d'un nivell més que apreciable com aquesta.

-Autor: Enric Juncosa

-Època i estil: 1932, racionalista

-Anàlisi formal: predomini de les horitzontals, també al rectangle de les finestres, gràcies a una estructura de formigó que allibera la façana de la funció sustentant. Les columnetes del penúltim pis en són una mostra. Les volades semicirculars de l'àtic li donen un aire francament modern.

-Comentari: racionalisme encara titubejant a causa de:

Ús de parets mestres a l'interior

Excessiva fondària edificatòria

Façana posterior amb obertures que no es corresponen amb la planta

14-Can Casasayes i la Pensió Menorquina: Modernisme del segle XX

©Text i fotos: Àngel Gené i Ramis; suport informàtic: Martí Gené i Ramis

Entre d’altres coses el Modernisme suposa:

-Creació d’un nou llenguatge arquitectònic superant els historicismes
-Utilització vista dels nous materials: ferro, ciment i grans vidres
-Profuses decoracions amb motius orgànics vitalistes (vegetals, animals, fragments d’esquelets amb tendons), especialment a les façanes (i d’altres elements simbolistes)
-Ús d’elements estructurals per a la decoració
-Creativitat i llibertat de disseny (formes insòlites, asimetries, etc.)
-Valoració dels oficis artesanals per a la decoració (escultura, ferros, ceràmica, vidres, fusta, etc.), de l’autenticitat, conjunció d’artesania i indústria (influència de les “Arts and Crafts”)
-Disseny acurat dels interiors com un tot, com un sistema

A través del Principat de Catalunya i de la construcció del “Gran Hotel” el Modernisme arribarà a Mallorca tardanament; si a Europa sorgeix devers 1890, a Mallorca no s’iniciarà fins entrat el segle XX. Un dels seus millors exponents és aquest edifici fet pel mallorquí Francesc Roca entre 1908-11, la façana ondulant vola sustentada per formes inspirades en permòdols de rotlles (reminiscència islàmica), se situen radialment a manera de palmes i es complementen amb decoracions vegetals: tot plegat induint a calcular la vitalitat de les forces reproductives de la naturalesa, l’energia immanent al creixement de les fulles que es despleguen, que creixen; qüestions ben característiques de l’Art Nouveau. També sustenten la façana columnes expressiva i funcionalment doblegades. Rebranques parabòliques, brandolats com ales de papallones, vidres de colors i ferros com teranyines situen l’obra formalment en el més pur esperit de l’Art Nouveau, potser més intensament que amb el cas del Gran Hotel. Les columnes de ferro vist i pedra s’imiten en un joc dialèctic de: “valc tant com tu”, joc que consagra la utilització franca dels nous materials que així, enaltits, fins i tot esdevenen una interessant ornamentació. Estam davant d’un modernisme refinat i culte, d’autor. L’enorme modernitat del conjunt s’adapta a l’entorn dels carrerets sinuosos i de la plaça de l’antic mercat medieval.

Entre d’altres coses el Modernisme suposà:

1-Creació d’un nou llenguatge arquitectònic superant els historicismes, encara que també es fan “revivals” d’algunes formes del passat

2-Utilització vista dels nous materials: ferro, ciment i grans vidres

3-Profuses decoracions amb motius orgànics (animals -ossos amb tendons-, plantes) vitalistes, especialment a les façanes (i d’altres elements simbolistes)

4-Ús d’elements estructurals per a la decoració

5-Creativitat i llibertat de disseny (formes insòlites, asimetries, etc.)

6-Valoració dels oficis artesanals que s’utilitzaven per a la decoració (escultura, ferros, ceràmica, esculpir la pedra, vidres, fusta, etc.)

7-Disseny acurat dels interiors com un tot, com un sistema

8-Dinamisme en el disseny: façanes i formes ondulants, línies sinuoses i de “cop de fuet”

A través del Principat i de la construcció del “Gran Hotel” el Modernisme arribarà a Mallorca tardanament; si a Europa sorgeix devers 1890, a Mallorca no s’iniciarà fins entrat el segle XX.

-Autor: Francesc Roca

-Època i estil: 1908-11, Modernisme

-Anàlisi formal (descripció) de la façana de l’edifici:

Ondulant, vola sustentada per formes inspirades en permòdols de rotlles (reminiscència islàmica), el quals se situen radialment a manera de palmes i es complementen amb decoracions vegetals: tot plegat induint a calcular l’energia immanent al creixement de les fulles que es despleguen, simbolisme ben característic de l’Art Nouveau.

Columnes expressiva i funcionalment doblegades, de ferro vist (indústria) i pedra (artesania), s’imiten en un joc dialèctic de: “valc tant com tu”, joc que consagra la utilització franca dels nous materials que esdevenen ornamentació; s’engresquen en un joc “d’indústria sí, artesania també.

Rebranques parabòliques, brandolats com ales de papallones, vidres de colors i ferros com teranyines situen l’obra formalment en el més pur esperit de l’Art Nouveau, potser més intensament que amb el cas del Gran Hotel.

-Comentari:

L’enorme modernitat del conjunt s’adapta a l’entorn dels carrerets sinuosos i de la plaça de l’antic mercat medieval (cas molt diferent de Jaume III).

13-Jaume III i la destrucció de la trama medieval en el segle XX

©Text i fotos: Àngel Gené i Ramis; suport informàtic: Martí Gené i Ramis

Arribats a Jaume III podem observar com les façanes d’aquest carrer tenen cert encant i personalitat, però ja hem vist que es pura escenografia, pura vaqüitat. L’interès que pugui tenir aquest passeig i les agradoses compres que s’hi puguin fer, no justifiquen la destrucció d’illetes de cases que es féu per traçar la via, ni el maltractament del que quedava de trama medieval transversal (com hem vist a Can Ribera). S’arribà a l’absurd d’imitar estils del passat com el gòtic quan el gòtic autèntic s’acabava de destruir, fou com espanyar un original per substituir-lo amb una mala còpia, tot per pur afany especulatiu. Operacions com aquesta querdaren vetades quan es declarà el centre històric “Conjunt Historicoartístic” l’any 1964.

-Les seves façanes tenen cert encant i personalitat, potser és un bon passeig per anar de compres, tanmateix té en contra:

1-Com hem vist, és una falsa escenografia d’esquena a la trama medieval

2-Es destruïren moltes d’illetes de cases d’origen gòtic per traçar-lo

3-S’imiten absurdament estils del passat un cop destruïdes obres autèntiques

-Actuacions semblants restaren vetades amb la declaració del centre històric com a “Conjunt Historicoartístic” (1964)

12-Carrer de Can Ribera i Jaume III: els primers “esventramentos” del segle XX

©Text i fotos: Àngel Gené i Ramis; suport informàtic: Martí Gené i Ramis

Malgrat en la dècada de 1930 Gustavo Giovannoni es manifestàs en contra dels “esventramentos” i posàs les bases per a la valoració dels conjunts històrics i els seus carrerets sinuosos, l’Ajuntament de Palma emprengué durant els cinquanta unes reformes encaminades a destruir i “millorar” la trama medieval goticocatalana. Així es féu l’escenogràfic carrer de Jaume III, reforma que ignora els carrers medievals que atravessa tapant-los amb les seves cases/pantalla. N’és una prova que Can Ribera cap a aquesta reforma mostra com un tap molt lleig provocat pels seus darreres, en canvi en sentit contrari ens mostra l’antiga bellesa que tenia. Afortunadament no es feren altres nou reformes projectades per l’Ajuntament (segons projecte de G. Alomar de 1943), per manca de recursos econòmics, haurien suposat quasi la destrucció del bessó medieval de la ciutat.

-En la dècada de 1930 Gustavo Giovannoni es manifestà en contra dels “esventramentos” i posà les bases per a la valoració dels conjunts històrics i els seus carrerets sinuosos, tanmateix l’Ajuntament de Palma emprengué durant els cinquanta unes reformes/esventramento encaminades a destruir i “millorar” la trama medieval goticocatalana.

-Una d’aquestes reformes fou el nou carrer de Jaume III, que ignora els carrers medievals que atravessa tapant-los amb les seves cases/pantalla contínua.

-N’és una prova que Can Ribera, cap a l’esventramento, mostra com un tap molt lleig provocat pels darreres de Jaume III, en canvi en sentit contrari ens mostra l’antiga bellesa que tenia.

11-Can Weyler i el carrer de la Pau

©Text i fotos: Àngel Gené i Ramis; suport informàtic: Martí Gené i Ramis

Les perspectives d’aquest carrer, farcit d’edificis i detalls gòtics, tenen un encant italianitzant especial i mal de definir, s’hi situa el casal de Can Weyler. La seva façana (segles XIV-XV) respon a l’esquema arquetípic de casal privat del gòtic català: portal amb arc de mig punt (herència o pervivència romànica), motllures horitzontals des dels àmpits de les finestres i les seves impostes (tret contrari a la verticalitat gòtica, lligat a la influència de l’arquitectura clàssica que arribava des d’Itàlia), finestres coronelles (mot derivat de l’italià “columnella”) amb arquets de mig punt (pervivència també romànica). Potser la façana gòtica de casal privat més ben conservada de la ciutat. Al seu interior s’hi descobrí a finals del segle XX un magnífic tinell gòtic de tres trams (saló de festes i balls) vertebrat per dos arcs diafragmàtics apuntats, amb enteixinat sobre permòdols de cap de bigues.

-Tornam parlar de l’encant de les perspectives dels carrerets laberíntics, sinuosos, com tants d’altres que hem recorregut.

-Autor de la façana de Can Weyler: ?

-Època i estil: s.XIV-XV, gòtic

-Anàlisi formal de la façana (descripció):

Respon a esquema arquetípic de casal privat del gòtic català amb els seus elements característics:

Arc de mig punt al portal (herència o pervivència romànica)

Motllures horitzontals (tret contrari a la verticalitat gòtica, lligat a la influència de l’arquitectura clàssica que arribava des d’Itàlia)

Dos pisos de finestres coronelles (mot derivat de l’italià “columnella”) amb arquets de mig punt (pervivència també romànica)

-Comentari:

Interior amb pati (reforma barroca) i curiosíssim tinell gòtic al primer pis (saló de festes i ball) descobert a finals del s.XX: nau de tres trams articulada amb dos arcs diafragmàtics apuntats (perpendiculars al sentit de la nau).

10-Porta de Bab al Modí, Apuntadors, Es Born i el lleure a mitjan segle XX

©Text i fotos: Àngel Gené i Ramis; suport informàtic: Martí Gené i Ramis

Hem passat de la ciutat alta a la ciutat baixa, ens trobam davant d’una de les portes de la gran murada islàmica del segle XI, la murada seguia el traçat que ens mostren avui les façanes de mitjorn del carrer dels Apuntadors. El nom d’aquest carrer ve del gran nombre d’apuntadors que hi feien el seu ofici, consistia en embalar convenientment les peces de tela de llana que es produïen a Mallorca durant l’Edat Mitjana i que, a través del comerç mediterrani, s’exportaven a tot el món (la tela “s’apuntava”, es cosia, perquè els plecs que se li feien no es desfessin). És l’única porta de la murada islàmica del segle XI que es conserva. Més enllà comença Es Born, que juntament amb el carrer Unió i la Rambla, s’urbanitzà el segle XVI quan es desvià Sa Riera pel fossat de les noves murades renaixentistes. A l’Edat Mitjana s’hi feien competicions cavalleresques, mitjan segle XX era el passeig per antonomàsia de la ciutat.

-Porta de la murada islàmica corresponent a la gran ampliació de la ciutat califal (s.X) feta els s.XI-XII, l’única que es conserva d’aquest recinte.

-Dreta: les façanes de l’esquerra dels Apuntadors segueixen el traçat de la murada (desapareguda), el carrer ja existia llavors (s.XI), fent la ronda a la murada.

-Els apuntadors embalaven convenientment la gran producció de peces de llana que es feien a Mallorca durant l’Edat Mitjana i que, a través del comerç mediterrani, s’exportaven a tot el món (“apuntaven” la tela, la cosien, perquè els plecs que li feien no es desfessin).

-La tradició de la producció de teixits es podria relacionar amb el considerable desenvolupament que tengué aquesta indústria a Mallorca entre finals del XIX i el 1r. terç del s.XX.

-L’amplitud del Born, perllongada amb el carrer Unió i la Rambla, entremig de carrerets estrets d’origen medieval, és a causa de la caleta que hi definia el torrent de Sa Riera (torrent desviat el s.XVI pel fossat de les noves murades renaixentistes).

-A l’Edat Mitjana s’hi feien competicions cavalleresques, mitjan segle XX era el passeig per antonomàsia de la ciutat.

9-Escales de la Seu, Sant Domingo i la destrucció del patrimoni durant el segle XX

©Text i fotos: Àngel Gené i Ramis; suport informàtic: Martí Gené i Ramis

Palma es divideix en dues grans plataformes: la ciutat alta o “canamunts”, de l’antiga Riera cap a llevant; la baixa o “canavalls”, de l’antiga Riera cap a ponent. Tot un seguit d’escales i costes, com aquestes, les connecten. A la dreta se situava el convent de Sant Domingo (segles XIII-XIV) el més bell dels convents gòtics mallorquins, malauradament desaparegué el 1835 sota la demagògia del progressisme, ja que els dominics havien estat els inquisidors. Deim demagògia perquè un cop esbucat el convent es féu una important operació especulativa amb la gran quantitat de solars, tan cèntrics, resultants. Un antecedent perillós per a tantes destruccions del patrimoni associades a operacions especulatives que es faran durant el segle XX. A l’esquerra la murada islàmica d’origen califal (segle X)

-Tot un seguit de costes i escales com aquestes connecten la part alta de Palma (“Canamunts”) amb la part baixa (“Canavalls”).

- A la dreta se situava el convent de Sant Domingo (segles XIII-XIV) el més bell dels convents gòtics mallorquins, malauradament desaparegué el 1835 sota la demagògia del progressisme, ja que els dominics havien estat els inquisidors. Deim demagògia perquè un cop esbucat el convent es féu una important operació especulativa amb la gran quantitat de solars, molt cèntrics, resultants. Un antecedent perillós per a tantes operacions especulatives que es faran durant el segle XX.

-A l’esquerra la murada islàmica de l’Almudaina, d’origen califal (s.X)

8-La plaça de Cort i alguns esdeveniments del segle XX

©Text i fotos: Àngel Gené i Ramis; suport informàtic: Martí Gené i Ramis

Anomenada així perquè s’hi situaven les corts de justícia de les senyories de Mallorca. Hi ha l’Ajuntament, a l’edifici que era antigament del Gran i General Consell (segle XIV). Aquesta institució s’encarregava del govern de l’illa llevat de la caporalia de les forces armades i el poder judicial (en assumptes com: hisenda, obres públiques, cultura, sanitat, defensa, economia, proposta de lleis al monarca, etc.). El 1715, després que Mallorca fou conquistada per les tropes castellanes (i franceses) de Felip V, s’eliminà la institució d’autogovern i se situà a l’edifici l’Ajuntament. La façana, feta per Gabriel Torres, és Renaixentista/ Manierista, del segle XVII; amb estípits i frontons corbats, amb una gran volada suportada per figures antropomòrfiques. Gràcies a J. M. Quadrado, a finals del segle XIX no es transformài desvirtuà. A l’edifici de Cort hi podríem situar molts dels esdeveniments històrics del segle XX.

-Anomenada així perquè s’hi situaven les corts de justícia de les senyories de Mallorca, avui s’hi ubica l’Ajuntament.

-Autor de la façana de l’Ajuntament: Gabriel Torres (de la volada), inspirat en els atlants del púlpit de la Seu de Juan de Salas

-Època i estil: s.XVII, Renaixement (Manierisme)

-Anàlis formal (descripció):

Façana amb estípits i frontons corbats, amb una gran volada suportada per figures antropomòrfiques.

-Comentaris:

Edifici seu de l’Ajuntament de Palma, antigament s’hi reunia el Gran i General Consell (des del sXIII). Aquesta institució s’encarregava del govern de l’illa llevat de la caporalia de les forces armades i el poder judicial (en assumptes com: hisenda, obres públiques, cultura, sanitat, defensa, economia, proposta de lleis al monarca, etc.).

El 1715, després que Mallorca fou conquistada per les tropes castellanes (i franceses) de Felip V, s’eliminà el G. i G. Consell, les seves funcions s’exerciren llavors entre el “Consejo de Castilla” i un “Ayuntamiento de Palma” que s’ubicà a l’edifici del Consell i que seguia el model dels “Ayuntamientos” castellans.

Gràcies a J. M. Quadrado, a finals del segle XIX no es transformà i desvirtuà la façana.

A l’edifici de Cort hi podríem situar molts dels esdeveniments històrics del segle XX.

7-Plaça de Santa Eulàlia: les cols, el pa, els fideus, el jueverd, la peixateria i la carnisseria medievals des de l’òptica del segle XX

Aquesta plaça és una de les més antigues de Ciutat, hi havia hagut uns horts a l’època islàmica, després de la conquesta catalana fou una plaça on es feia mercat de verdures, per això encara s’anomenava encara en el segle XIX “Plaça de les cols”. Presidida per l’església de Santa Eulàlia, una mica més amunt se situen carrers que ens indiquen què s’hi venia: pa, fideus, jueverd, peix i carn. Molts d’aquests mercats ja havien desaparegut a principis del segle XX, se traslladaren a la nova Plaça Major.

-Després de la conquesta catalana fou una plaça on es feia mercat de verdures, per això encara s’anomenava en el segle XIX “Plaça de les cols”.

-Presidida per l’església de Santa Eulàlia, una mica més amunt se situen carrers que ens indiquen què s’hi venia: pa, fideus, jueverd, peix i carn.

-Molts d’aquests mercats ja havien desaparegut a principis del segle XX, se traslladaren a la nova Plaça Major, se seguí la tendència del moment de concentrar els mercats i millorar-ne les condicions higièniques.

6-L’Arc de l’Almudaina i els arqueòlegs del segle XXè

Correspon a una de les portes de la murada romana, l’única que es conserva. Els carreus més petits de la part superior responen a una reparació de la dominació musulmana, més amunt les mènsules són goticocatalanes (corresponents a una antiga barbacana). Podem observar des de la porta la gruixa del mur, devers dos metres, i com encara queden les escàsseres (forat on encaixava una peça cilíndrica de la porta que permetia el seu gir). A la part de la dreta podem observar un bon tram de la murada romana. A la segona meitat del segle XX les investigacions arqueològiques confirmaren que la porta corresponia a un dels ingressos al recinte romà.

-Una de les portes de la murada romana, l’única que es conserva, d’època tardoromana, (devers el s.V), també utilitzada pels conquistadors islàmics i catalans.

-Els carreus més petits de la part superior responen a una reparació de la dominació musulmana, més amunt les mènsules són goticocatalanes (corresponents a una antiga barbacana).

-Podem observar des del llindar la gruixa del mur, devers dos metres, i com encara queden les escàsseres (forat on encaixava una peça cilíndrica de la porta que permetia el seu gir).

-A la part de la dreta podem veure un bon tram de la murada romana amb una de les seves torres adossades.

-A la segona meitat del segle XX les investigacions arqueològiques confirmaren que la porta corresponia a un dels ingressos al recinte romà (abans es creia que era d’origen califal).

5-Ca n’Olesa: imatge arquetípica per al turisme durant el segle XX

És al número 9 de Can Morey, un bon exemple de casal senyorial de Ciutat, amb els característics: portal de mig punt, pati barroc i porxo amb volada sobre el terrat gòtic (amb finestretes amb arc conopial imitant les de la Llonja). Quasi tots els casals, com aquest, són d’origen gòtic, sovint resultat de juntar cases més petites, amb reformes del renaixement (finestres del segle XVI) i del barroc (pati). Aquesta és la tipologia definida pel novel·lista Llorenç Villalonga, en el primer terç del segle XX, en la seva novel·la “Mort de Dama” (la seva protagonista ens defineix ràpidament la tipologia quan diu que “a ses cases com pertoca hi ha de ploure”). Ell mateix vivia en un casal semblant a aquest -potser més modest- just vora la Seu. Durant la Guerra Civil, Villalonga escriví la seva novel·la més llegida “Bearn”. El pati de Can Olesa, amb la seva amplitud ostentosa, tret característic del barroc, és del segle XVII; amb columnes de capitell jònic, d’una gruixa exagerada que ens demostren la creativitat i llibertat de cànon també característics del barroc. L’atreviment i elegància dels grans arcs carpanells són propis de l’arrogància, l’espectacularitat i el luxe de l’arquitectura del moment. Els elements descrits, juntament amb el trespol, la cisterna, l’escala, la galeria del primer pis, és tan harmoniós, que el pati ha esdevengut des de principis del segle XX una de les imatges més representatives de la ciutat de cara al turisme (la ciutat s’ha anomenat amb més o menys fortuna: “Ciutat de patis”).

-Autor: ? (decoracions de les finestres de la planta baixa inspirada en l’obra de Juan de Salas al cor de la Seu)

-Època i estils: s.XIV-XV (preexistències gòtiques), s.XVI (façana, Renaixement), s. XVII (pati, Barroc)

-Anàlisi formal (descripció):

-Casal ciutadà amb els característics: portal de mig punt, pati barroc i porxo amb volada sobre el terrat gòtic (amb finestretes amb arc conopial imitant les de la Llonja).

-El pati (asimètric, de gran amplitud), les columnes (d’una gruixa exagerada), els arcs carpanell (extraordinàriament rebaixats) ens demostren l’ostentació, l’arrogància, la creativitat i la llibertat de cànon característiques del barroc (encara que dins del repertori formal grecoromà propi del barroc).

-Comentari:

-Quasi tots els casals senyorials de Palma, com aquest, són d’origen gòtic, sovint resultat de juntar cases més petites, amb reformes del renaixement (finestres del segle XVI) i del barroc (pati).

-Tipologia de casal senyorial definida pel novel·lista Llorenç Villalonga, en el primer terç del segle XX, en la seva novel·la “Mort de Dama” (la seva protagonista ens defineix ràpidament la tipologia quan diu que “a ses cases com pertoca hi ha de ploure”). Ell mateix vivia en un casal semblant a aquest vora la Seu. Durant la Guerra Civil, Villalonga escriví la seva novel·la més llegida “Bearn”.

-El pati ha esdevengut des de principis del segle XX una de les imatges més representatives de la ciutat de cara al turisme (la ciutat s’ha anomenat amb més o menys fortuna: “Ciutat de patis”)

4-Carrer de Can Morey

La murada romana, també utilitzada en el segle X pels conquistadors islàmics califals, segueix paral·lela al carrer entremig de la illeta de ponent. L’espai corresponent a aquesta via es trobava fora de la ciutat fins que, devers el segle XI, els musulmans traçaren una nova murada que agombolà, a més del nucli romà i califal, un dels interiors urbans més gran de l’Europa de l’època (segons G. Delgado el setè en extensió després de Roma, París, Londres, Còrdova, etc.). Aquesta gran ciutat serà la que assaltaran i saquejaran els croats pisans i catalans el segle XI i que durant el XIII conquistaran definitivament els catalans. El nom de Can Morey, oficialitzat el segle XVIII quan es retolen oficialment els carrers de Ciutat, ja es troba documentat almenys en el cadastre de 1576. Les seves irregularitats en l’amplada i sinuositats de traçat són característiques dels carrers de la ciutat islamicogòtica, els donen un encant especial. Entremig de la reixa del portal del 14 del carrer es pot veure un fragment de la murada romana i una de les seves torres, són les sorpreses que ens deparen aquests carrers.

-La murada romana, també utilitzada en el segle X pels conquistadors islàmics califals, segueix paral·lela al carrer entremig de la illeta de ponent.

-L’espai corresponent al carrer de Can Morey es trobava fora de la ciutat fins que, devers el segle XI, els musulmans traçaren una nova murada que agombolà, a més del nucli romà i califal, un dels interiors urbans més gran de l’Europa de l’època ( potser el setè en extensió després de Roma, París, Londres, Còrdova, etc.).

-Les seves irregularitats en l’amplada i sinuositats de traçat són característiques dels carrers de la ciutat islamicogòtica, els donen un encant especial.

-Entremig de la reixa del portal del 14 del carrer es pot veure un fragment de la murada romana i una de les seves torres.

3-Murada romana del jardí del Palau Episcopal, les troballes arqueològiques del segle XX

Encara que en el segle XVIII es donàs a la ciutat de Mallorca el nom de Palma, no fou fins mitjans del segle XX que es confirmà que la Palma romana coincidia amb la Palma actual. Devers els setanta, diverses excavacions arqueològiques mostraren que es conserva bona part de la murada romana, encara que en gran part no és visible, el mur es troba incrustat en tres illetes de cases, separa les parcel·les que miren cap a llevant de les de ponent.Entrant a l’esquerra, la tàpia del jardí del Bisbe és una part de la murada romana de Palma. Encara que els romans fundaren la ciutat després de la conquesta de Mallorca, el 123 a.C., aquesta murada s’ha datat aproximadament en l’època tardoromana, devers el segle V. Forma part de la paret de llevant del palau episcopal, hi segueix fins prop de la mar on sembla que enllaçava amb l’espadat sobre el qual s’aixeca la Seu. Fora del jardí, al revolt de Sant Pere Nolasc, hi havia una de les portes de la murada, encara en queden rastres al subsòl, fa devers tres-cents anys els canonges de la Seu la feren esbucar, deslluïa el pas de la processó..

-Fins mitjans del s.XX no es confirmà que la Palma romana coincidia amb l’actual, devers els 70 es descobrí que es conserven importants fragments de la murada romana, en part visible, com el mur que observam, en part embotida en tres illetes de cases.

-Observam restes d’una antiga sínia que s’ubicà a una de les torres de la murada romana.

-A l’exterior una de les portes de la murada romana fou destruïda fa tres-cents anys perquè no deixava passar les processons...

2-Casa de mossèn Alcover: els treballs del Diccionari entre 1920-21

S’ha dit que Mossèn Alcover (1862-1932) que:
-Fou un dels fundadors de la filologia i de la dialectologia catalana (després dels filòlegs alemanys)
-El seu aplec de Rondalles és dels més complets del món (24 toms)
-Publicà la primera revista de filologia de l’Estat.

-El que sí sabem positivament és que, tot just iniciat el s.XX (1901), el filòleg es proposà la redacció d’un diccionari de la llengua catalana antiga i moderna, literària i dialectal. Comptà amb l’assessorament d’importants filòlegs alemanys com B. Shädel i W. Meyer-Lübke. Hem de dir del Diccionari:

La complexitat de tal obra féu que fins el 1924 només es recollís informació per llavors iniciar-se’n la redacció. D’aquests 23 anys de recollida d’informació fou especialment fecund el període comprès entre octubre de 1920 i juny de 1921 que es feren més 800.000 cèdules lexicogràfiques. En aquest moment Alcover, Moll i altres col·laboradors feren un viatge de 5 mesos recollint lèxic dialectal per totes les terres de parla catalana.

El Diccionari, considerat per alguns filòlegs “el monument més gran que té cap llengua romànica”, l’acabà de publicar a principis de la dècada de 1960, el deixeble d’Alcover F. de B. Moll (en vida d’Alcover només es redactà un dels deu toms de què consta l’obra).

-En el casal d’Alcover s’hi feren unes excavacions arqueològiques devers el 2000, aparegué a la premsa que s’hi havien trobat restes d’un edifici monumental romà.

-Casa d’Antoni Maria Alcover (1862-1932), un dels fundadors de la filologia catalana, aquí féu en gran part (juntament amb el seu deixeble Francesc de B. Moll) un diccionari de la llengua catalana antiga i moderna, literària i dialectal; iniciat el 1901 i acabat de publicar a principis dels 60. Diccionari que fou descrit com “el monument més gran que té cap llengua romànica”.

-Devers el 2000 s’hi feren unes excavacions, s’hi trobaren restes d’un edifici romà monumental.

1-El carrer de Sant Bernat i l’Hospitalet: Rococó i Modernisme

Quin dels monuments de Palma és el més interessant? La resposta podria ser: el conjunt urbà del centre històric. Perquè veurem molts d’edificis monumentals, però el més remarcable de la ciutat és el conjunt de carrers del seu nucli medieval, carrerets sinuosos com aquest. Un conjunt històric dels més grans i ben conservat d’una Europa en la que d’altres han acabat destruïts per incendis, catàstrofes naturals, guerres, reformes barroques o la prosperitat i especulació urbana associada a la Revolució industrial. D’entre tants de carrerets, n’és un bon exemple el de Sant Bernat (i els dels voltants), el nom li ve de l’Hospitalet de Sant Pere i Sant Bernat, antic hospital per a capellans. L’edifici segueix la tipologia dels casals senyorials amb pati barroc. La decoració dels portals (fets per Miquel Thomàs durant el segle XVIII, l’edifici s’inicià mitjans de segle) és típicament Rococó (d’influència germànica, arribada a Mallorca en el segle XVII): motius asimètrics de rocalla i elements vegetals molt imaginatius. No s’ha de confondre el Rococó amb el Barroc ni pensar que n’és una intensificació o perversió. Es tracta d’un art amb una lògica pròpia en la decoració, en certa manera antitètic del Barroc; si aquest és dramàtic, transcendent, el Rococó és amable, frívol, divertit, “superficial” i agradós; si el Barroc és tragèdia, el Rococó és comèdia, però de la bona. Perquè les decoracions rococó són una revolució, per primera vegada des dels orígens de les arts decoratives ens trobam amb asimetries intensíssimes. Aquestes innovacions tan fortes seran la base sobre la qual s’assentarà l’ornamentalitat modernista o art nouveau. També serà una aportació del Rococó l’interès per l’interiorisme, interès que també es desenvolupà intensament amb el Modernisme.

El conjunt de carrerets sinuosos, com aquest, del centre històric de Palma són el monument més important de la ciutat.

-Autor de l’Hospitalet de Sant Pere i Sant Bernat: ?

-Any: mitjans s.XVIII-1775

-Estil: Manierisme de tendència classicista (façana, inspirada en el Palau Episcopal), Barroc (pati), Rococó (decoracions dels portals)

-Anàlisi formal (descripció):

Decoracions dels portals de l’Hospitalet: gran innovació de l’art Rococó en l’aparició de de motius asimètrics de rocalla (copinyes); asimetria i formes que inspiraran al Modernisme.

-Comentari:

No s’ha de confondre el Rococó (fascinat per les coses intranscendents) amb el Barroc (arrossegat per la transcendència).